.JPG)
Aquesta nit, al cementiri de Cardedeu l'art i la vida s'han escampat per un espai que acostuma a ser habitat només per soledats i silencis. Durant uns moments la mort ha deixat de ser la protagonista i l'alè expectant del públic ha fet de connexió entre dos mons que ens entestem a separar quan, en realitat, un i altre formen part de les dues cares de l'existència.
"S'han d'enxamplar els cementiris" deia que dèiem i avui ho hem fet. Avui hem acostat a aquesta geografia ordenada i de marbre una actuació amb la dramatització del conte de Poe "La caiguda de la casa Usher" i ha estat espectacular. Fer tota la baixada fins al cementiri il·luminant el camí amb torxes (sempre són tan lluny els morts!), descobrir un paisatge per a alguns desconegut justament de nit (tan bon punt ha acabat l'espectacle, tothom s'ha posat a passejar pel cementiri) és compartir amb els qui no hi són alguna cosa més que els records, és normalitzar la mort i l'espai que l'acull i acostar-la a la nostra vida quotidiana i acceptar-la com a part d'aquesta vida.
Avui també hem sentit les veus de la Coral de Cardedeu entre unes parets que no parlen, però que han fet molt bé de coixí i han donat una acústica perfecta. Algú proposava fer els concerts d'estiu al cementiri... En tot cas, no hi ha dubte que l'acció d'avui suposa un abans i un després de la mirada als cementiris de tots els pobles i, en concret, el nostre i de l'ús que en puguem fer a partir d'ara. En Jordi Costa i l'Oriol Genís ho van tenir molt clar des del primer dia: representar Poe al cementiri. Gràcies per l'audàcia i per ajudar-nos a fer-ho possible. Ha estat un honor poder participar en aquest primer projecte.
Alicia Molina
