Tres contacontes per a cinc contes de Poe: l’Alicia Molina, la Noemí Rodríguez i el Paco Asensio, per una sessió que continuava les activitats del cicle Els 19’s de Poe del mes d’octubre.
A la sessió d’ahir vàrem escoltar “Hop-Frog” i “Ligeia”, interpretat per la Noemí Rodríguez, “La màscara de la mort vermella” i “El cor delator”, en la versió de l’Alícia Molina que a més signava la direcció general i “El barril del amontillado” interpretat també pel Paco Asensio, amb tres estils ben diferents que cadascú dels intèrprets va saber donar a la seva intervenció. Tots tres van estar a l’alçada del repte que significa explicar de forma oral un conte literari pensat per a ser llegit i més concretament, en l’estil de Poe, que en els contes esmentats utilitza el jo com a narrador. Aquesta circumstància obliga a l’intèrpret a ficar-se en la pell dels personatge i a explicar el conte des del punt de vista més vivencial. Aquest és el camí escollit per la Noemí i el Paco que saben donar l’expressivitat i emoció justes als seus contes, de manera que l’auditori capta la profunditat dels sentiments i emocions que les històries proposen. Alícia Molina, en canvi, fa servir el mètode indirecte, és a dir, es transforma plenament en narradora i ens explica la història en tercera persona. La seva intervenció plena d’ironia i ajustadament distanciada del registre més emotiu aconsegueix donar-nos una visió interessant i personal. El públic, una trentena de persones, va seguir expectant els relats i l’atmosfera creada va ser en tot moment propícia perquè gaudís d’un treball fi, profund i sense efectismes fàcils. No va ser una sessió de contes de por, lloc comú per excel·lència per a qualificar les narracions de Poe, sinó un acte ple de saviesa teatral i sensacions emotives.
A la sessió d’ahir vàrem escoltar “Hop-Frog” i “Ligeia”, interpretat per la Noemí Rodríguez, “La màscara de la mort vermella” i “El cor delator”, en la versió de l’Alícia Molina que a més signava la direcció general i “El barril del amontillado” interpretat també pel Paco Asensio, amb tres estils ben diferents que cadascú dels intèrprets va saber donar a la seva intervenció. Tots tres van estar a l’alçada del repte que significa explicar de forma oral un conte literari pensat per a ser llegit i més concretament, en l’estil de Poe, que en els contes esmentats utilitza el jo com a narrador. Aquesta circumstància obliga a l’intèrpret a ficar-se en la pell dels personatge i a explicar el conte des del punt de vista més vivencial. Aquest és el camí escollit per la Noemí i el Paco que saben donar l’expressivitat i emoció justes als seus contes, de manera que l’auditori capta la profunditat dels sentiments i emocions que les històries proposen. Alícia Molina, en canvi, fa servir el mètode indirecte, és a dir, es transforma plenament en narradora i ens explica la història en tercera persona. La seva intervenció plena d’ironia i ajustadament distanciada del registre més emotiu aconsegueix donar-nos una visió interessant i personal. El públic, una trentena de persones, va seguir expectant els relats i l’atmosfera creada va ser en tot moment propícia perquè gaudís d’un treball fi, profund i sense efectismes fàcils. No va ser una sessió de contes de por, lloc comú per excel·lència per a qualificar les narracions de Poe, sinó un acte ple de saviesa teatral i sensacions emotives.
